Origens i història

La primera vegada que es va parlar d’organitzar Espanya en diputacions va ser el 1812, quan es va redactar la Constitució de Cadis. La idea inicial era que Catalunya fos una província única, però el projecte no es va acabar de consolidar. Primer, perquè s’estava en guerra contra Napoleó, i segon, perquè, en acabar la guerra, el rei Ferran VII volia regnar amb un estil absolutista, com havien fet les monarquies al segle XVIII; és a dir, volia centralitzar tot el poder a la Cort i a les seves mans.

El descontentament de sectors polítics i militars va fer que el 1820 aconseguissin recuperar la Constitució de Cadis. Aquesta nova etapa només va durar tres anys (el Trienni Liberal, 1820-1823). Es va recuperar la idea de les diputacions, però de dimensions més petites, i Catalunya es va dividir en quatre: Girona, Lleida, Tarragona i Barcelona. La primera Diputació Provincial de Girona va arribar el 1822, però només va durar un any, perquè Ferran VII va aconseguir recuperar tot el poder. Aquesta nova etapa va durar deu anys (la Dècada Ominosa), fins que, el 1833, Ferran VII va morir.

Sota el regnat de la seva filla Isabel II, es van anar introduint reformes i es van recuperar les províncies. Després d’alguns preparatius, el 1836 va entrar en funcionament la Diputació Provincial de Girona.

El 1868 el general Prim i altres militars liberals van fer un cop d’estat contra la reina Isabel II, i al seu lloc hi van posar el rei Amadeu I de Savoia, que havia de promoure una monarquia constitucionalista. El 1873 Amadeu va abdicar i es va proclamar la República espanyola. Al seu torn, els carlins (els sectors més conservadors i catòlics) es van aixecar en armes contra el Govern i va començar la tercera guerra civil que viuria Espanya al segle XIX. Les diputacions van patir de ple tot aquest procés (el Sexenni Democràtic, 1868-1875), perquè les volien controlar tant republicans com conservadors. El 1874 un nou cop militar (liderat pel general Pavía) va posar fi a la Primera República espanyola.

El 1875 es va reinstaurar la monarquia borbònica amb el rei Alfons XII, fill d’Isabel II. És l’etapa coneguda com la Restauració.

A partir d’aquell moment les elits polítiques van controlar la gestió de l’Estat espanyol mitjançant dos partits: el conservador i el liberal. En aquest nou context les diputacions van tenir un paper molt important, perquè van fer la funció de representació del Govern central a la província (i no de la província davant del Govern). Així doncs, es va organitzar una xarxa de control del poder des de Madrid que s’estenia cap a les diputacions, i des de cada diputació cap als municipis de la província, basada en la manipulació de les votacions i el frau electoral.

Mentrestant, a Catalunya creixia el sentiment catalanista. Primer va ser un moviment de caràcter cultural, que es coneix com la Renaixença, i després va saltar a l’àmbit polític. A les Bases de Manresa de 1892, per primera vegada es va plantejar la possibilitat de l’autogovern de Catalunya. Finalment, es van organitzar partits polítics d’àmbit català i catalanista a banda dels partits conservador i liberal. La Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Francesc Cambó va ser el més hàbil a l’hora d’introduir-se a les estructures de poder.

La culminació d’aquest procés va arribar el 1914 amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya. La Mancomunitat no era altra cosa que el permís del Govern central perquè les quatre províncies catalanes treballessin conjuntament. La gestació va començar el 1906 i es van necessitar vuit anys de negociacions. Les diputacions van haver de negociar el traspàs de cada competència, una per una. Hi va haver una llarga convivència entre les corporacions provincials i el nou Govern català.

Malgrat les dificultats, per primera vegada des de la seva creació la Diputació de Girona i la Mancomunitat treballaven intensament per millorar les condicions del territori: per construir carreteres, escoles i biblioteques, per implantar la xarxa telefònica, etc.

Tot això es va frenar el 1923, amb el cop d’estat de Primo de Rivera, que va instaurar una dictadura amb el vistiplau d’Alfons XIII. El nou règim va dissoldre la Mancomunitat i les diputacions van tornar a la manera de fer d’abans de 1914, amb l’agreujant que tenien pocs recursos econòmics i que estaven controlades pels polítics afins a la dictadura, més preocupats per desmuntar l’obra de la Mancomunitat que per fer feina al territori.

El 1931 hi va haver un nou canvi amb la proclamació de la Segona República. Es va instaurar l’Estatut d’autonomia de Catalunya i les diputacions com s’havien conegut fins aleshores van desaparèixer: es van convertir en delegacions territorials del Govern de la Generalitat i se’n van dir comissaries delegades. Aquest sistema de gestió territorial es va mantenir fins al final de la Guerra Civil.

A partir de 1939, el franquisme va imposar un sistema provincial controlat des de Madrid i amb polítics afins a la dictadura. Arran de la mort de Franco, el 1975, i durant l’etapa de la Transició es van començar a fer alguns gestos d’obertura. Per exemple, el Govern provincial va aportar un milió de pessetes per ensenyar la llengua catalana a les escoles.

El veritable procés de transformació de la Diputació va començar amb l’elecció dels primers ajuntaments democràtics, el 1980, així com amb l’assumpció de les noves competències que li atorgava l’Estatut d’autonomia de 1979. L’Estatut d’autonomia de 2006 establia la desaparició de les diputacions en favor de les vegueries i apostava pel disseny d’un nou sistema d’organització territorial de Catalunya, però aquesta part de l’Estatut encara no ha entrat en vigor.